Va fer els estudis básics a la seua vila i Alcorisa; des de no fa gaire, encara duia el seu trafec en l'explotació agropecuaria familiar.

Incrementa el seu bagatge de manera autodidacta en les coses que mes li agraden: sempre se li desperta la curiositat i l'interés per la llengua i literatura, historia i art.

Per circumstáncies personals avui se'l pot veure pel paisatge de l'Alt Penedés on treballa en una empresa metal-lúrgica (sector del cava).

Ha publicat els poemaris Manoll (Premi Guillem Nicolau 1997); Esfera. Traspunt en la serena (2001) —Premi Pedro Saputo de les Lletres Aragoneses en Llengua Catalana 2002— i el llibre que teniu a les mans D'un sol esclop (Premi Guillem Nicolau 2008) de creació literaria.

Apareix a les antologies Memòria de la set (1992); Poetes de Frontera (2001); Gent, Terra, Paraules. Literatura de la Franja (2001) i 20 Poetas Aragoneses Expuestos (2007). També se'l inclou a Oró. Roda la mola (en premsa).

A col.laborat a les revistes Sorolla't, Kalat-Zeid, Plana Rasa, CESBA, L'Eixam, Descobrir Catalunya i L'arnerol (enpreparado).

Va formar part efímerament del col.lectiu Viles i Gents. I ha estat un membre actiu de l'Associació Cultural del Matarranya, Institut del Baix Cinca, Asociación Aragonesa de Escritores i de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Actualment manté la columna L'argadell a la revista Temps de Franja.

Ha participat en trobades literàries i jornades de cultura catalana a dins i fora d'Aragó: Sabadell, Palma, Tarassona, Saragossa, Tortosa, Nonasp,Vilafranca del Penedés...

Que el tast siga del vostre gust...

               L’ABAST DE L’ANÀLISI

A l’hora de presentar el meu tercer poemari D’un sol esclop, que d’alguna manera és una prolongació dels altres dos escrits anteriorment, he decidit aprofitar la ocasió per donar les més sentides gràcies a les institucions (Govern d’Aragó per continuar l’aposta de convocar el Guillem Nicolau i, evidentment, al jurat que va creure per unanimitat en la vàlua del treball que vaig presentar al premi; a l’Ajuntament de la Freixneda per cedir-me els seus monumentals murs; a L’ASCUMA pels seus treballs constants des de fa 20 anys a favor de la nostra llengua, la raó de ser del centre d’estudis més important de la comarca del Matarranya) però sobretot a les persones que m’han influït notablement en el lliure, voluntari i pacífic exercici d’escriure versos, i per extensió, poemes. Mereix un sentit homenatge el nostre poeta Desideri Lombarte, que va crear escola; i també el mequinensà Hèctor Moret que ha sabut canalitzar les meues inquietuds literàries des de fa molt temps. I a tots els altres, els que ja se sap.

L’amiga Sussana Barquín informa que la literatura és l’espai del desig o, per qui ha arribat més enllà, la poesia, la forma més elevada de penetrar en el desig.

La poesia és l’última de les arts pobres com apuntava Pere Quart, però el que perdura ho funden els poetes, escriu Hölderlin. L’art només pot provenir d’un rigor anònim.

Percy Shelley diu: La poesia, en sentit general, pot definir-se com l’expressió de la imaginació. I Mallarmé deia que la poesia no es fa amb idees, sinó amb paraules.

M. Martí i Pol preveu que la poesia, al seu entendre, no prediu el futur, però sovint l’anuncia. La poesia no és descriure sinó suggerir, no és explicar sinó il·luminar, és a dir, commoure. I José Hierro: la poesia se escribe cuando ella quiere, no cuando tu quieres.El poeta no es alguien con más sensibilidad que los otros, sinó alguien que, con la misma sensibilidad, prueba de fijar el instante que está viviendo.

O Rimbaud: el primer estudi que ha de fer l’home que vol ser poeta és el del seu propi coneixement interior. Al costat del plaer estètic, l’elogi per la lectura de poesia no solament permet sinó que incita a aprofundir en el propi coneixement.

La relació experiencia/poesia no pot deixar de costat aspectes com ara l’estil, la personalitat i les peculiaritats creatives del poeta, així com d’altres referits al seu entorn immediat, sinó a les característiques socials, polítiques i religioses del lloc i de l’època en que ha realitzat la seua obra. Ningú no coneix absolutament l’ànima profunda del seu temps.

D’un sol esclop potser no és allò de la poèsie pure (poesia pura) com assenyala Henri Brémond, però els versos que s’inclouen han volgut asegurar la fluidessa dels poemes i la unitat del conjunt. Tot el poemari, o gairebé tot, és una resposta al poeta nord-americà

Lawrence Ferlinghetti que diu a Vida sense fi que la poesia d’avui no té música, no canta, per què s’ha tornat urbana i s’ha allunyat de la natura. Estava equivocat, i no vull aclarir les seues raons, només llegir a Ramon Xirau els següents fragments:

                                           en l’horitzó del camp

                                              creix  canta  parla

                                              l’Arbre de la Vida

                                            en el Jardí del Temps

Poemes

Al fible de l'estiu,

l'últim tram del riu,

(sense l'abisme deis tolls)

a correts ve viu,

a trossets ocult.

 vol magia

en el cor de l'hivern

i veure's cristal.lí

a l'esmalt deis còdols.

Dec dir i dic:

a la primera respiració

presenta't sensat

en nom de tu mateix,

demostra't honest

i guia't pel teu dictat

de consciéncia i seny

— la convicció total —

per si vas rumb al futur

en l'intent de perdurar

en les memóries,

en l'espai

i en els temps.

La merla insinúa set:

no tem

la bassetja de l'inexpert.

Entre tres coscolls

mira els cocons i la culla,

ara espill d'un autorretrat.

buscant bateons

somia perdius

a la vora d'un cabrit

i un bitxac!

Amb l'ús antic del buirac

 atrapaven pardals

per a gloria d'Artemis.

L'arbre té tronc,

cimals, branques,

una soca recerosa,

abric antic,

abrac d'história,

pollís, sorrama...

Té pel cos un esgall

que no es cus, peí cas...

...ni enfilant l'agulla.

Som com som,

som d'on som.

Sóc com sou

i no és secret

que parlo

i escric

a les mélies.

lafresnedaweb